l'arquitectòlatre

Centre de Cultura Popular "La Violeta"

2010-09-23T10:30:00.005+02:00

Va sonar el telèfon...
- sí?
- Joan, sóc jo. He vist que ha sortit a concurs la reforma de la Violeta!
- La Violeta?, el casinet de Gràcia?
- Sí.
- Ostres! què dius?, ens hi presentem, no?
- Sí, no?

Dos o tres mesos mes tard el Miquel Alonso i jo vam ser declarats guanyadors d'aquell concurs. Després, durant el procés projectual, sobretot en fase d'executiu, l'hem hagut d'explicar a molta gent i moltes vegades. Ara comparteixo amb vosaltres les imatges i textos que hem fet servir en les esmentades explicacions. La Violeta ja està en obres i la previsió és d'acabar a l'estiu de 2012.

Les bases del concurs indicaven la importància social i patrimonial de l'edifici de la Violeta. Nosaltres coneixíem l'edifici. Bé, no tot, bàsicament el bar, el casinet, amb la seva sala annexa de billars. Desconeixíem encara el magnífic teatre de la planta primera. La clientela era del tot variada: gent gran, treballadors, grups de joves ... Se'ns demanava a tots els concursant la obligatorietat de mantenir i restaurar les façanes, però nosaltres vam apostar per un pas més: mantenir el bar, el cor de l'edifici.

La solució es concentra en tres actuacions diferenciades que permeten mantenir els elements escollits i que alhora reinterpreten el concepte constructiu actual de l'edifici: un gran vestíbul vertical que l'ordena, una franja tècnica que el fa funcionar i una nova coberta singular de la qual penja la planta on s'allotjaran les entitats.

Així es conserva la ubicació programàtica de les crugies centrals, conservant el bar en el seu estat actual i substituint el teatre per una sala polivalent que acabarà allotjant les activitats que actualment es desenvolupen a més d'afegir-ne de noves.

A la Vil·la de Gràcia molts dels edificis de caràcter públic o representatiu solen estar emplaçats davant d'una plaça. Aquesta manca d'espai de rebuda és el cas de la Violeta. El projecte decideix resoldre-ho amb la construcció d'un espai vestibular vertical, que comprèn les tres plantes i que ordena i clarifica al visitant la geometria interna i distribució de l'edifici, gràcies a un petit pati central que permet, des de la planta baixa, concebre les altres dues, i mitjançant una porta i tarja vidriada veure el bar.

Un dels objectius del projecte és no créixer en excés per sobre de l'actual façana, de manera que la nova planta per a les entitats haurà de situar-se aprofitant part de l'actual volumetria de l'edifici i trobar una forma d'il·luminació natural que no malmeti la façana.
Basats inicialment en les cobertes planes de Gràcia, en les que creixen palomars, badalots i altres elements i s'hi deprimeixen patis de llums, el pla de la coberta de la Violeta es treballa amb lluernaris com si fossin craters i volcans, dotant de llum natural les estances interiors.

El sistema estructural reinterpreta l'existent. Actualment unes encavallades de ferro coronen l'edifici, sustentant-se en el mur perimetral. D'aquestes encavallades penja la galeria del teatre. El projecte planteja una coberta d'encavallades tridimensionals, a partir de les quals es formalitzen els lluernaris. D'aquestes penja el forjat de la planta segona, de manera que deslliura la planta primera de qualsevol pilar i permet la conservació del bar en el seu estat actual, ja que no se l'ha de travessar amb cap element estructural.

Pel que fa a la distribució, de baix a dalt, l'edifici té dos soterranis, un a la cantonada del carrer Maspons on s'allotgen principalment els bucs d'assaig per a les colles, i un altre a la mitgera del carrer Sant Joaquim, per a instal·lacions.
L'accés principal de planta baixa, des del carrer Maspons dóna al vestíbul vertical, des del qual s'accedeix al bar o bé a les plantes superiors. El bar compta també amb el seu accés habitual i amb la sala de billars annexa, que es redueix, degut a l'aparició d'una escala d'emergència i d'uns banys adaptats en condicions.
La planta primera disposa d'un gran vestíbul per accedir a la sala polivalent, que disposa d'un escenari i d'un accés tant a vestuaris com a una sala de reparacions per a les entitats.
La planta segona, la que es creix, és el nou espai per a les entitats. Amb tot de peces il·luminades zenitalment allotja una petita sala polivalent, una sala de reunions, un gran arxiu i un "corredor" d'entitats.

Finalment us mostro unes imatges renderitzades que va realitzar el Biel Juvé durant el procés projectual i que ens van servir tant com per prendre algunes decisions com per a mostrar-les després als futurs usuaris.

L'edifici fantasma

2009-07-15T12:06:00.009+02:00

La Casa Bloc és un edifici que molts coneixeu, projectat per Sert, Torres Clavé i Subirana, del GATCPAC el 1932. No m'estendré, per tant, explicant les excel·lencies de l'edifici i el que va significar a la seva època.En acabar la guerra, però, es va construir un edifici annex a una de les barres que desvirtuava el conjunt i era una falta de respecte total a l'arquitectura avantguardista de pre-guerra. La dictadura hi va instal·lar els habitatges de la policia en un edifici destinat a obrers.

Afortunadament l'edifici fantasma, que és com es coneixia, va ser enderrocat el 2008. La intervenció obre de nou, més de 70 anys després, els jardins de la Casa Bloc a l'Avinguda de Torras i Bages. El FAD va treure dins del marc del concurs Racons Públics, la recerca d'idees per tal de rehabilitar els jardins i l'espai que ha deixat l'edifici fantasma. La nostra proposta va ser seleccionada com a finalista, juntament amb altres tres. El tribunal que decidirà el guanyador es reunirà a mitjans de 2010, un cop els 7 racons que resten sortir a concurs ja tinguin finalistes.

¿A cuánto está el kilo de humillación?

2009-07-15T11:43:00.003+02:00

Muchas veces dudo en concepto de qué cobramos los arquitectos. La respuesta, que parece obvia, no lo es.

Voy a referirme en este artículo a un tipo de cliente, el particular, el que quiere construir su casa, reformarla o montarse una tienda. Como es obvio éstos vienen al despacho con unas ideas prefijadas respecto a la casa que quieren. De esas ideas y de las primeras reuniones se consigue saber qué es lo que necesitan. Habitualmente el proyecto final difiere mucho de la idea que tenía el cliente en un principio, pero acaba contento, pues recoge su necesidad, de la cual se ha extraído el máximo partido funcional, estético y de relación con el entorno.

Pero a veces te encuentras con un cliente no permeable. Es aquel que simplemente busca tu firma. Es el que no te escucha ni tiene en cuenta tus conocimientos. Es aquel que ignora qué tipo de profesional está contratando (él le llaman hacer unos planos). Suele ser orgullosamente idiota.

Al principio, como buen profesional, intentas rebatir con argumentos fácilmente comprensibles con tal de que en un futuro no se pueda arrepentir de las decisiones tomadas. Yo particularmente, me rompo los cuernos en hacerlo, pero llega un momento en el que este cliente dice basta, pago yo y se hace lo que yo digo. Y al día siguiente aparece en el despacho con una distribución plagada de barbaridades, con una muestra de teja de pizarra para un edificio en primera linea de mar o alguna otra estupidez por el estilo.

Nunca me ha pasado hasta ahora pero siempre hay una primera vez. Y parece ser que el momento ha llegado y está llamando a la puerta. ¿Debes dejar a un lado tu faceta de creador y sacar solamente la de ejecutor?, ¿debes limitarte a cumplir ordenes del que paga y hacer una gran mierda con tu propia connivencia, a hacer un trabajo mecánico y cobrar por ello?, ¿debes realizar un trabajo que desearías firmar con seudónimo y que ni por asomo (o solo después de horas de photoshop) pueden aparecer en tu currículo?, ¿debes cobrar por humillarte?. Quizás los honorarios en estos casos deberían ser mucho más altos.

Malnom

2009-05-12T12:48:00.032+02:00

Recentment s'ha inaugurat una nova edició de Racons Públics. L'objectiu del concurs és desarraconar deu punts de la ciutat de Barcelona amb sol·lucions arquitectòniques o artístiques i que posteriorment, les que siguin factibles, es duguin a terme. Cada mes, durant els deu propers, sortirà un d'aquests deu racons a concurs. El primer, en l'atzucac que formen els carrers del Malnom i Picalquers a Ciutat Vella, ja té finalistes, i mmaa vàrem rebre una menció especial.

La problemàtica d'aquest primer concurs radicava en la secundarietat notòria d'una sèrie de carrers que conformen una gran mançana limitada pels carrers Hospital, Riera Baixa, Carme i Roig, i que es manifesta en la seva foscor, insalubitat i manca de seguretat.

Que sortíssim nominats em va fer una especial il·lusió, ja que érem sabedors de que la proposta estava un tant al marge de l'esperit del concurs, però en canvi el jurat va saber reconèixer la valentia i el grau d'adequació al lloc d'aquesta. Seguidament us deixo la proposta presentada:

Pel davant i pel darrera

2009-05-03T21:02:00.000+02:00

Aquest post es va començar a gestar en veure una monumental estructura de suport per a una façana d’un antic edifici que està sent objecte de reforma i que ha quedat exempta. És el cas de la casa Bulbena-Salas. Es troba a la part alta de la Via Laietana, i es va construir el 1926, uns pocs anys després que acabés la opera magna que va suposar l'obertura del nou carrer, amb un gran desencert urbanístic en l'emplaçament que ens ocupa, per cert. L'edifici pertanyia a la Jefatura Superior de Policía, i amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra el Ministeri de l'Interior el va posar a subhasta. Aviat es veurà convertit en un hotel.

Davant d’això sorgeixen múltiples qüestions. Està justificada una operació tan cara i poc sostenible per tal de mantenir una façana, o qualsevol altre element d’un edifici protegit?. Quin ha de ser el seu grau de qualitat, i qui el quantifica? Fins a quin punt és lícit que una façana construïda fa més de cent anys condicioni la resta de l’edifici, sense cap altre element original que la justifiqui? Per exemple, operacions com la de la Plaça de toros de les Arenes, on s’ha mantingut també la façana a partir de la planta primera, son del tot desencertades. Per cost, ús i estètica. El seu total enderroc no hagués suposat cap pèrdua a la ja poc afavorida Plaça d’Espanya. En canvi, el projecte del nou hotel de Via Laitena a la casa Bulbena-Salas, que ha dut a terme el despatx Alonso Balaguer, sembla que serà força més encertat. Haurem d’esperar, però, a veure’l construït.

També cal contemplar, però, els casos en que edificis totalment integrats en un entorn son enderrocats per construir-hi veritables aberracions. M'agradaria posar com a exemple l'edifici que s'està construint actualment al número 11 de Portal de l'Àngel, on hi havia l'antic Cinema París, i que serà una altra botiga de Zara. La façana no té cap tipus de respecte per l'entorn on es troba, a part d'un pèssim gust compositiu i en el ús dels materials (de fet, ni hi ha gaire material ni gaire composició). El cinema París no era cap joia de l'arquitectura, per descomptat, però amb aquest exemple resulta obvi que l'excés de control per part de l’Ajuntament en la conservació d'elements d'alguns edificis protegits contrasta amb la manca total d’aquest respecte el bon gust en la construcció dels nous.

Volia tancar aquest primer article, i a mode d'apunt, comentant que fa sis anys, en el concurs Racons Públics convocat pel FAD, es va tractar de resoldre l’atzucac existent a la part posterior de la casa Bulbena-Salas, degut a la manca de delicadesa que els urbanistes tingueren a l’hora d’obrir Via Laietana i que van deixar sense sortida un brancal del carrer Comtal que es desviava cap al Nord. La idea era que les propostes guanyadores es realitzessin algun dia, però, amb la reforma de l’edifici això ja no podrà ser, donat que s’entenia que aquesta façana no tindria mai un accés a l’edifici. Aquesta és la proposta que vam presentar al seu dia amb mmaa i que va resultar finalista.

L'arquitectòlatre

2009-05-02T20:30:00.006+02:00

Aquest és el meu nou bloc. Hi parlaré d'arquitectura, d'arquitectes i de tot allò que afecta a la meva professió, provant de fer-lo prou obert perquè sigui per a tothom. El que m'agrada i el que no... Espero que us agradi i que comenteu el que voleu.